Escupiré l’ànima per no sentir-te tant dins meu,
M’estriparé els llavis per no pronunciar-te mai més,
Em llimaré el nas per foragitar el teu alè sagrat,
M’arrencaré els ulls perquè deixis de dibuixar-te’m a tots els racons,
M’esqueixaré la pell per no imaginar-me més les teves mans
I em tallaré les cames per no creure que cada pas el faig per tu;
I el cor, el llançaré al fons del mar perquè se’l mengi una balena.
I quan no tingui ànima,
Ni tingui llavis, ni nas, ni ulls,
Quan no tingui pell, ni cames, ni cor…
I ja res em sostingui ni em doni forma,
Els meus ossos es desmuntaran i, per pur atzar, potser per burla divina,
dibuixaran les lletres del teu nom, com soldats arrenglerats.
http://estimaencatala.lateneu.org/poemes.php?fer=detall&id=242
Poema de Marta Pascual
Archivado en: La ausencia del amado
